dimecres, 2 de maig de 2018

Per Darrera es Freu de l’Illa



Des de sa Platja, a Tossa. Just darrera la Llosa d’en Bou, p’es Freu de l’Illa, entre aquesta i la Mar Menuda.
El miracle de cada dia, a tot arreu, aquí té avui regust de salabror humida que la mar llança, amb frescal potent de matinada, com advertiment a l’espectador que cal romandre respectuós envers el moment màgic del naixement.

Tènues llums, com primíssims tels de ceba, han anat anunciant amb colors de taronja l’arribada del color més intens, del disc que no es deixa mirar fit a fit. De l’amo. De l’amo de la vida.
Moment màgic que la remor d’una mar en calma només embolcalla, que no entorpeix, seguida del crit de les gavines que, sorolloses, abandonen el llit nocturn de la platja, sembla que festejant el nou dia. 


El cercle de la nit s’ha tancat donant a llum -mai tant ben dit- al cercle del dia. Tot son cercles, tanmateix, que la línia recta no existeix, per molt que, mentidera, la ratlla de l’horitzó ens ho vulgui fer creure.

dijous, 5 d’abril de 2018

Adherir-se al “tiqui-tic”


És allò tant sabut, per vell, del “renovar-se o morir”.  Vet aquí que moltes d’aquestes dites, basades en el contrast de la realitat per pura experiència de les generacions, son assumides com a dites més o menys encertades, més o menys sàvies o boniques en pla teòric, però poc assumides a la realitat, perquè, de fet, els canvis costen, oimés, com més grans -o vells-, ens fem. És a dir, ens ho creiem, però en el fons sembla com si no ens pertoqués a nosaltres.

Estàvem conversant una colleta de molt veterans a la sortida del local de l’entitat, parlant del que havíem fet o no per la darrera setmana de Pasqua, i una companya es planyia que no va saber d’una determinada sortida, de la que s’havia assabentat a posteriori. Sortida de la que havien participat gent de mitjana edat.

Aquesta companya, malgrat esser d’edat avançada frueix d’unes condicions físiques envejables que li permeten de fer encara sortides ben maques, per la qual cosa hagués pogut fer part de la colla que no faria l’excursió més exigent, però que en va fer una altra, partint de la mateixa casa que havien llogat per la Setmana Santa.
I no va saber de la sortida perquè resulta, com va explicar molt gràficament, fent picar el dit d’una mà damunt l’altra mà oberta, que aquests “s’ho diuen tot  pel “tiqui-tic”, referint-se és clar, al telefon mòbil. I no segueixen l’encara vigent costum a l’entitat de posar un paper al tauló d’anuncis per a anunciar les excursions. I això perquè molts no venen al local social, de manera que la comunicació és el còmode “watsapp” que permet en un instant que tothom que hi participa estigui informat al moment. Usar el telèfon “intel·ligent” només com a telèfon mòbil comporta aquests inconvenients.

Pel que es veu, no n’hi ha prou d’adaptar-se físicament -quan es pot- a sortides de gent més jove, cal també adaptar-se al procedir en altres qüestions com ho fa la gent més jove. Tornem-hi amb la dita, adaptant-la: “renovar-se o quedar-se sense excursió”.

Així doncs, cal assumir el nou mètode -tampoc tant nou- fer part del “tiqui-tic”, adaptar-s’hi, si gràcies a Déu altres facultats permeten sortir amb ells, en comptes de menystenir-lo.

Anècdotes que, una darrera d’altra i totes plegades, van constituint categoria.