diumenge, 5 de novembre de 2017

Per a tothom, i molt, per als excursionistes existencials


 El paisatge, el vi, l'alfabetització de la mirada, a:

 "Papers de vi".

Per Gregorio Luri 

dijous, 2 de novembre de 2017

Els Sants Innocents d’Enguany



M’assec ahir, dia de Tots Sants, a un banc de la placeta per a donar una mica de descans als peus. He sortit a donar una volta per caminar una mica i de passada, en tornar, comprar una pizza per a sopar.

Dos homes grans, si fa no fa de la meva edat, estan asseguts en un cantó. Jo m’assec a l’altre, amb el bastó entre les cames. Fa un vespre plàcid, no fa gaire fresca i la gent va i ve aparentment relaxada com correspon a un dia festiu.
Parlen de la temàtica política d’aquests dies, diria que sense gaire apassionament mentre un d’ells sembla dibuixar a terra amb el seu bastó. L’altre no en du de bastó. El banc on estem asseguts deu semblar qualsevol banc dels del “si no fos”.
I xafarder, paro l’orella quan sento que un d’ells diu tot convençut “guanyaran els espanyolistes, no ho dubtis, guanyaran ells”. L’altre li respon que sí home, que  les enquestes prou diuen que l’independentisme encara ha crescut més i...

“Enquestes?...que no te’n recordes que a les darreres eleccions espanyoles totes les enquestes es van equivocar, fins i tot les fetes a peu d’urna....?”
“Sí, això ja passa que les enquestes s’equivoquin”, diu l’altre senyor, “però això no vol dir que s’hagin d’equivocar sempre...”

“Però, escolta, diu el que creu que guanyaran els espanyolistes,  encara creus que es van equivocar les enquestes.....o potser les van equivocar?”
“Vols dir que....que van potinejar....?
“Oi tant!
Després de gurtels de tota mena i sobretot després d’allò de la operació Catalunya, creus que s’arriscaran a perdre, a fotre’s en el carreró sense sortida d’un segon cent cinquanta-cinc?”

“Home, ja estem en les teories de la conspiració!....Però Europa està a l’aguait i...”

L’altre el talla aturant el dibuix virtual a terra amb el bastó: “ dos presos polítics, de moment, i què dius que diu Europa?”

“Ja t’ho ben dic, que enguany, els Sants Innocents serà el dia 21 i no el 28. La llufa ens la penjaran el dia 21.”

M’hi quedaria més estona, però haig d’anar a comprar les pizzes. I me’n vaig, donant-li voltes al que diuen i amb un xic més de mala llet que en venir.

dijous, 26 d’octubre de 2017

El Remei

És una ermita maca de l'exterior, que crida l'atenció per les cúpules de les capelles laterals i l'absis, que de l'interior ja no me'n recordo, que hi ha per dessota del Puig Gallina, entre Cervelló i Sant Vicenç dels Horts. 
Hi vam anar amb la mestressa el sis d'aquest mes, data senyalada per cert, en el nostre calendari històric nacional,el 6 d'octubre.
Ara que escric això me'n adono que torna a ser al mes d'octubre  una data senyera de la nostra història.
Però tornem al Remei.
("Batalleta":
Bufff...ha de fer més de cinquanta anys que hi vaig estar la darrera vegada...
Hi havíem anat de jovenets, doncs no era gaire lluny de casa.
Vam deixar d’anar-hi quan els anys seixanta van començar a aparèixer les urbanitzacions a aquella zona i es tallaven camins sense cap mirament (encara recordo un dia que vam anar a la font Conillera, no gaire lluny, i ens vam trobar que les màquines que feien els vials de la urbanització l’havien enterrada totalment amb el moviment de terres), i acabaves donant la volta a cases, moltes d’auto-construcció. Un dels episodis, aquest,  de destrucció de bosc, camins i conreus més tristos de tots els que es van produir a les muntanyes del cantó de l’Ordal en aquells anys i més tard encara.)

Com que ni la memòria m'abasta prou per recordar per on pujàvem -tampoc serviria de res per les construccions- ni els peus m'ho deixarien fer ara, vam decidir anar-hi amb el cotxe fins on es pogués. Encara queden trossos de bosc que resisteixen  i mantenen aquella llum, aquella formositat,  aquell sotabosc ric de les muntanyes del massís de l'Ordal.
L'ermita de la Marededéu del Remei, on cada anys s'hi feien romiatges i crec que encara se n'hi fan, dels pobles de Cervelló, Sant Vicenç i La Palma, principalment, és una construcció del segle XIX si no vaig errat, que pertanyia a la masia del costat, ara deshabitada i tancada.

Però, perquè hi vam anar a raure aquesta vegada?

Va passar que vam decidir d'anar a dinar a La Palma, a un restaurant petit i molt acollidor, amb una deliciosa terrassa, on anem a dinar de tant en tant. No em fa cap mandra fer-li publicitat perquè s’ho mereixen, pel bon tracte i per la seva cuina tradicional, acurada i amb uns tocs d’imaginació ben reeixits. Es diu “Vímet” i està a l’entrada de La Palma venint del cantó de Barcelona.
Vet aquí que quan vam sortir de casa era d'hora i per aquelles coses de l'atzar em va venir al cap l'ermita del Remei quan la mestressa em va preguntar on tenia previst d'anar a passejar per a fer temps. Jo mateix em vaig sorprendre de recordar el Remei després de tants anys, i val a dir que també em vaig sorprendre d'haver-la oblidat tant de temps.
 
Tot i que als anys vuitanta se'n va parlar pel fet que el Remei va estar envoltat per una sèrie d'esdeveniments relacionats amb suposades aparicions de la Mare de Déu a un tractorista de Sant Vicenç, que per fer conya va anar al Palmar de Troya i en va tornar convertit. Va haver-hi força rebombori aquells anys en que, fins i tot l'autoproclamat papa de la secta va ser-hi.

I d'aleshores ençà no havia pensat més en el Remei malgrat les vegades que amb la mestressa hem fet alguna minsa passejadeta per racons de l'Ordal abans d'anar a dinar a un lloc o altre.

Vam poder arribar amb el cotxe fins a tocar del Remei, al costat de la masia.
 
I vam pujar a veure l'ermita, a l'esplanada.
Segueix essent un lloc ben bonic pel que fa a l'ermita, ara tancada i sense culte, llevat del dia de la romeria, des que, pel que he pogut saber, l'Església en aquells anys de l'aparició dels "palmarians" va decidir de ignorar els cismàtics i deixar que la qüestió es diluís per ella mateixa.

Però de seguida es veu, al Remei, que segueixen fent el seu camí.
 
En efecte, els feligresos "palmarians" han construït o van construir uns espais al costat de l'ermita que sobten. Per la seva grandiositat, neteja, imatgeria, incloses unes grades a tall de teatre grec que tal vegada serveixin per als fidels en actes de predicació o semblants.

La mestressa no hi havia estat mai al Remei. Es va sorprendre i molt. Igual que jo, doncs l'única cosa que jo mig recordava, dins la nebulosa amb què els anys embolcallen les imatges del record, era l'ermita arrecerada a un cantó de l'esplanada.
Tornar al Remei va estar per a mi una sensació agredolça. Dolça per retornar a un lloc bonic del record. Agre per constatar l'inevitable deteriorament de les capacitats -ja diuen que les comparacions son odioses. Dolça pel goig que em fan i sempre m'han fet les ermites escampades per les nostres muntanyes, testimonis solitaris d'una fe, antiga i tossuda, que les va construir. Agre de veure com perviu en aquest espai una mena de "religió" que té entre els seus "sants" a Francisco Franco i entre els seus "excomunicats" tots els capellans obrers (vegeu l'enllaç que he posat abans de la viquipèdia).

Potser és per això que m'hagi decidit de fer aquest post tants dies després, precisament avui, en què la llarga ombra del franquisme, el neofalangisme i totes aquelles misèries, plana novament sobre Catalunya, sobre els nostres caps i sobre els nostres cors.